El concepte de gent gran ha canviat al llarg dels últims temps. La mateixa paraula per a fer-hi referència també: vells, tercera edat, gent gran, persones grans. El principal canvi, sens dubte, ha estat el que podríem definir com l’aparició d’una nova etapa de la vida amb característiques singulars. Socialment s’ha passat d’identificar la jubilació amb l’envelliment i amb la pèrdua d’autonomia personal, a una situació en què la jubilació només suposa un final de la vida laboral i d’inici d’una nova etapa caracteritzada per una important esperança de vida activa. La gent gran amb limitacions greus i pèrdues d’autonomia suposen un percentatge menor dins el conjunt de les persones grans. Tanmateix, el tòpic de la gent gran desvalguda encara plana damunt del col·lectiu general de la gent gran. Cal prendre una perspectiva diferent: la situació de pèrdua d’autonomia personal és l’etapa final de tota la vida, no tota l’etapa de ser gran.

Dit d'una altra manera, la gent gran som bàsicament un col·lectiu de persones actives, però que, per virtut de l'Estat del Benestar, se’ns ha concedit la jubilació, és a dir, el privilegi merescut de no tenir obligacions laborals.

Des d’aquest punt de vista, per nosaltres la jubilació no és altra cosa que la possibilitat de decidir amb plena llibertat l’ocupació del nostre temps lliure, el qual té una perspectiva no laboral sinó de lleure, de servei i d’activitats diverses. I com a conseqüència d'aquest plantejament, la gent gran activa hem de trobar plenament el nostre paper en la societat, personalment i com a col·lectiu en començar un temps nou i una vida nova, diferent de l’anterior i amb totes les possibilitats de que sigui plena i feliç.